Enllaçant amb la darrera entrada que vaig fer la setmana passada sobre el camí que estava recorrent la política 2.0, en el reportatge que va el programa el Polièdric, i aprofitant una conversa amb un nou regidor d’aquesta legislatura comparteixo amb vosaltres aquesta primera reflexió.

Prèviament: Com sempre he afirmat en aquest bloc (i mantinc) la política local té possibilitats d’exercir un paper destacat en l’ús de les TIC entorn a la transparència i la participació. La capacitat d’apoderament és més àgil perquè toca petits o grans problemes molt pròxims i la capacitat per interactuar amb la ciutadania és més gran ja que el contacte entre el debat virtual i el de ?carrer? és proper. No penso que la proximitat hagi de privar de l’ús dels instruments que ens ofereixen les tecnologies per incrementar la transparència i la participació de la ciutadania.

Primer pas: Informar. La pregunta bàsica a fer-se és: vull explicar que faig o faré?

El primer pas que pot fer una administració per ser més transparent, i per tant ser més 2.0, es informar d’allò que fa. Si ho fa a través de les TIC (correu, web, xarxes socials,…) permet que aquesta informació superi les tiranies d’espai/temps tradicionals.

Informar és la millor manera de transparentar i evitar els dubtes en la gestió. També és una bona manera de fer pedagogia de les despeses dels serveis o explicar com es financen aquests (subvencions bàsicament).

Sense fer aquest primer pas, és difícil que el següent tingui sentit i/o èxit. Informar és el primer pas per demostrar que una administració té una actitud oberta. En realitat aquesta responsabilitat recau en l’equip de govern, més que el propi personal tècnic.

Segon pas: Participar. La pregunta bàsica en aquest cas és: crec que és millor decidir entre tots o és millor la meva decisió que per això m’han escollit?

Entenc que la política 2.0 aproxima la decisió al consens. Això no vol dir que totes les decisions han de ser consensuades per tothom, però si crec que han de tenir un recolzament ampli. Les TIC permeten d’una manera àgil encoratjar a donar suport, debatre, matisar o contrarestar propostes que són plantejades per l’equip de govern o els propis ciutadans. D’això se’n diu política deliberativa. En aquest punt jo crec que cal fer un especial reconeixement a les polítiques que permeten el debat, bàsicament perquè serveixen per entendre la decisió final.

Les TIC poden donar suport a altres formes de participació tradicional, les assembles per exemple, a l’hora d’avançar propostes als ciutadans o fer consultes. També permeten fer microconsultes, si és que l’equip de govern li interessa conèixer que pensen els seus ciutadans. Serà difícil organitzar una assemblea cada cop que vulguem fer una consulta si creiem que aquesta és necessària. Les TIC simplifiquen aquesta opció i permeten ampliar la participació.

La realitat

L’observació diària constata que avancem poc. La participació segueix fent por i el més problemàtic: informar també. No avançar públicament una informació és allunyar-se d’allò que anomenem política 2.0. Per escoltar també hem d’explicar. Si utilitzem les TIC per informar ampliem els canals per estar al dia d’allò que afecta a la nostra comunitat i ajudem a replicar-la. Si a més d’informar, escoltem i som capaços d’obrir espais on les decisions tinguin un marc de debat més ampli; on siguem capaços de descobrir els matisos o els punts de vista contraposats, estarem fent una política més oberta i propera a qui ens ha confiat. Utilitzar les TIC a facilita el que la Societat i la Informació permet: treballar en xarxa.